ATENCIÓ: EXERCICI DE CLASSE (entrevista directa a Dardo Gómez)

Dardo Gómez, president del Sindicat de Periodistes de Catalunya:

“El principal damnificat per la precarietat dels periodistes és el ciutadà”

Per què els inicis d’un periodista són més difícils que els d’altres professionals?
Això és degut a l’atractiu de la professió: actualment, hi ha 33.000 estudiants de periodisme a Espanya i 700 o 800 llicenciats l’any, una quantitat difícilment absorbible pel mercat, quan aquest es regeix per la llei de l’oferta i la demanda. A més, els estudiants de periodisme tenen una mala iniciació professional, abans de ser treballadors; és a dir, que el regim de pràctiques ja els indueix a que la precarietat sigui una forma de treballar. Això és degut a que a la universitat no fan pràctiques, sinó que treballen de franc. A més, en general, els estudiants surten amb una escassa informació laboral i sense conèixer els seus drets laborals.

Com repercuteix això en la seva feina?
Molts nous periodistes creuen que, per començar a treballar, han d’acceptar qualsevol feina que se’ls presenti, que començant des de baix podran arribar amunt, però no és així. Si un accepta treballar per un preu miserable o en condicions que no el beneficien professionalment, aquest no aprèn a treballar i, a més, baixa la seva pròpia apreciació del que fa. Quan a un estudiant el fan anar a cobrir 10 rodes de premsa en un matí, aquest no pot preguntar res, perquè no s’ho ha pogut preparar. Això és acceptar el que es diu a la roda de premsa i el treball del periodista és elaborar una informació, no repetir el que diu un senyor o senyora. Acceptant aquestes condicions de feina, potser d’aquí a 10 anys no facin falta periodistes.
Els sous dels periodistes són més baixos que els d’altres professions?
No és que siguin més baixos, però és que tampoc es pot comparar el periodisme amb qualsevol cosa, ja que aquest és un treball que, a més d’una feina, imposa uns deures. Actualment, estem lluitant per aconseguir un Estatut del periodista, doncs Espanya és un dels pocs països on no n’hi ha. A Itàlia el tenen des de fa 36 anys, a França des de fa 46, a Argentina des de fa 44... L’Estatut ha de marcar els drets i els deures del periodista i ha de regular el dret a la informació dels ciutadans. Aquesta és la diferència amb altres professions: treballem amb informació i aquesta és un dret constitucional per a la gent. Tenim dret a rebre informació veraç i completa. Els periodistes tenim llibertat d’informar i l’obligació d’informar perquè això és un dret del ciutadà i nosaltres som treballadors obligats a un servei públic. Això no agrada a PRISA i a altres empreses periodístiques. Si a Itàlia no hi hagués hagut un Estatut del periodista, Berlusconi hauria arrasat a les darreres eleccions regionals, ja que controla gairebé tots els mitjans de comunicació, però ara té frens. El principal damnificat per la precarietat dels periodistes és el ciutadà, que no té la possibilitat de rebre una informació de qualitat.
Aleshores, la manipulació als mitjans és habitual?
Sí, però no és orquestrada, sinó consentida. Periodistes i empreses creuen que la informació és de la seva propietat. Un periodista rep pressions de tot arreu, des del Barça fins dels comerciants de la Rambla. Tothom es pensa que la informació és una propietat privada. A ningú se li ocorre pensar que, davant un dret com el de la sanitat, un metge faci amb el malalt el que li doni la gana. El dret a l’educació també està garantit i se suposa que en una botiga no et poden vendre carn podrida. Llavors, perquè ningú se n’adona que les empreses periodístiques donen informació podrida? En una redacció integrada en un 30% de becaris, un 30% de treballadors sense contracte i un 20% en situació precària, quina capacitat tenim per pressionar per una informació veraç? Com a molt, disposem del comitè professional a algunes empreses, integrat per periodistes que vetllen per mantenir la línia editorial del mitjà i per fer respectar el codi deontològic. Malgrat tot, això és una cosa encara molt recent i poc implantada. El que realment cal és l’Estatut del periodista, que regula les seves relacions de treball.
Quan creieu que disposareu d’ell?
Pot ser que a finals d’any s’aprovi. El 22 de novembre del 2004 va entrar a tràmit i ara s’ha d’aprovar pel Congrés dels Diputats. Evidentment, té l’oposició de les empreses espanyoles, ja que no tenen tradició quant a drets del periodista. Cal reconèixer que, arran del canvi de govern, hi ha hagut un canvi de sensibilitat pel que fa al nostre problema, però és que abans havíem arribat a un nivell d’intolerància tan gran que ja havíem tocat fons.
En què es traduïa aquesta actitud?
La manipulació de la informació era bastant important. Que TVE hagués estat multada per mentir i que el cap d’informatius continués al seu càrrec és ridícul. Que després de l’11 de març tots els mitjans de l’estat informessin en base al que es deia des dels ministeris, mentre el que passava ho sabíem tots, mitjançant els corresponsals, és bastant penós. Els periodistes ens sentíem impotents. A l’actual govern se li ha de reconèixer la intenció de voler canviar les coses i el projecte d’Estatut del periodista que s’està tramitant recull, més o menys, les nostres reivindicacions.
A Catalunya com és la situació del periodista, respecte a la resta de l’Estat?
Ens trobem en una mena d’oasi, comparat amb altres llocs. A Madrid, hi ha una forta politització dels mitjans i gairebé hi ha barricades entre “El Mundo”, el “ABC” i “El País”; a la Rioja, tots els mitjans estan controlats per empresaris de la immobiliària; i a Marbella són les màfies les que gestionen la informació. A més, Catalunya és l’únic lloc de l’estat on lluitem per acabar amb els blocs electorals. Malgrat tot, no ens salvem de la manca d’independència, ja que tothom vol “fotre cullerada” als mitjans, com succeí en el cas del Carmel o amb les ràdios locals, molt comunes a Catalunya, malgrat que la majoria són controlades pels Ajuntaments. A més, les condicions laborals i la manca de temps per preparar una notícia o reportatge també hi són.
Per evitar això darrer, caldria més periodistes per mitjà; però, els mitjans ja tenen prou beneficis com per realitzar aquesta inversió?
Sí, i tant! Als anys ’80, tots els mitjans disposaven d’edificis de diverses plantes i amb 170 treballadors que transcrivien el que havien redactat els periodistes, per enviar-ho a impressió. Actualment, amb la informàtica, tots aquests treballadors ja no són necessaris, l’espai usat és molt més reduït, els costos han baixat i reben set cops més diners en publicitat. Els diners no són el problema i, en canvi actualment, a causa de les condicions de treball, ja no es poden diferenciar els diaris dels diaris de successos, ja que tots són com els darrers. Als periòdics no s’expliquen notícies, sinó successos.
En aquest context, quina és la feina del sindicat de periodistes?
El Sindicat té dues feines: la primera és informar dels drets i els deures que comporta la professió i la segona és defensar els drets laborals i professionals del periodista. Aquests dos drets són inseparables, ja que nosaltres lluitem per una feina digna i pel dret a informar veraçment. Cal remarcar que, fins l’aparició dels sindicats de periodistes, gairebé no hi havia indemnitzacions i, actualment, amb els advocats especialitzats de què disposem, guanyem gairebé tots els casos que denunciem, ja que les empreses vulneren constantment la llei.