Tripiartit

Del Carod a la Tura

2005-05-23T04:41:00.000-07:00

Ara hi ha gent que s'escandalitza per què el Carod va fent-se fotos anant de màrtir amb el Maragall. Tot és possible. I, doncs, que diran de les fotos de la Monsterrat Tura, vestida de Mosso de Tura? Des de Tripiartit les mostrem a tot el món perquè jutgi (i perquè vegi que som uns cabronets, penjant aquestes fotos ara que fa tanta calor; o després d'haver dinat i fregat el terra, depèn de la persona...)

Vinga, no us toqueu massa, més que pervertits! Salut i força al canut!

foto cortesia de Mundo Cruel (www.mundocruel.com)

Creixement potencial del Tripiartit

2005-05-20T02:07:00.000-07:00

Després de guanyar la seva primera Lliga del segle, la plantilla al complet del Barça ha demanat l'ingrés al Tripiartit, com no podia ser d'una altra manera. Malgrat tot, com que passar de ser 5 membres a ser-ne 30 és un pas força gran, no podem acceptar totes les sol·licituds a la vegada. Sobretot tenint en compte que, abans d'escriure aquest post, hem reformat l'Estatut del partit per evitar una entrada de militants igual o superior al valor absolut de la meitat del número actual de militants multiplicat pel radi del tronc d'una margarida, dividit per l'arrel quadrada del tamany en centímetres del membre del Rocco en erecció, sumat al nombre de fills il·legítims de Ràtzinger Z, menys el nombre d'actes sexuals de Joan Pau II en l'últim any de vida, multiplicat pels pèls del bigoti de l'Aznar, dividit pel nombre d'orgasmes seguits que pot aconseguir Esperanza Aguirre tocant-se mentre llegeix "Raza" i els decibels de so en un concert de Lluís Llach (música i roncs). Finalment, com que ningú ha entès la fórmula (és el que tenen les reformes d'Estatuts després d'un "submarino"), hem decidit que, en honor al nostre nom, es pugui entrar a la coalició, de tres en tres, com els Petit Suisse.

A més, guanyar una Lliga no és mèrit suficient per entrar al Tripiartit, només faltaria! Un paio com l'Eto'o, que és més precoç en demanar excuses que els membres d'ERC (llegeixis Carod, Sellarès, Niubó...), no podria entrar mai a Tripiartit! Qui vulgui entrar (s'obre convocatòria), ha de complir els següents requisits:

-Ser capaç de passar un matí a una platja nudista, un dia que aquesta estigui plena, i no torrar-se l'esquena (per nois)
-Convidar a cubates el president Maragall (i passar fotos)
-Regalar una pinta al Duran i Lleida (i, a poder ser, un secador)
-Aconseguir encolomar-li a un autista una feina de venedor ambulant
-Muntar una fàbrica de bolígrafs, ulleres i tàmpax per a esquerrans i tenir èxit

De moment, només això, si algú ho aconsegueix, que avisi.

Vinga, futurs candidats a tripiartitis, salut i força al canut!

ATENCIÓ: EXERCICI DE CLASSE (crònica del dia de Sant Jordi)

2005-05-13T02:27:00.000-07:00

Dies abans del 23 d’abril, els fonaments i sostres de tela que protegien les parades de les llibreries del municipi ja adornaven la plaça d’Octavià i a dos quarts de vuit del matí del dissabte, Dia de Sant Jordi, les paradetes més matineres estaven sent muntades. Enguany ha estat un 23 d’abril especial per diverses raons: el 2005 ha estat declarat l’Any del Llibre i la Lectura, el que permet als llibreters tenir al carrer les parades tant dissabte com diumenge; el fet que la festa es celebri en cap de setmana, que feia preveure majors ventes (que s’han complert); i que la novel·la del Quixot sigui motiu de celebració i, consegüentment, motiu de la publicació de nombroses edicions de l’obra.
Com cada any, les grans parades de les clàssiques llibreries de Sant Cugat han compartit la plaça amb altres parades més modestes de les diferents entitats del poble, força més selectives a l’hora d’escollir els llibres a vendre. Aquestes associacions han estat polítiques (CiU, JERC, JNC, Maulets, Endavant, Alternativa Estel...) o culturals (CAL, Aula de so...).
A tot això, cal afegir-hi les classes d’alumnes de diferents instituts que, per aconseguir finançament pel viatge de final de curs, han venut roses pel carrer, assetjant literalment els ciutadans que passejaven pel municipi. Aquests escolars es trobaven repartits des de l’estació de Sant Cugat fins més enllà del Monestir, seguint els carrers lliures de vehicles, l’anomenat l’eix de vianants, i els diferents intents de venta que he patit, alguns amb més originalitat que d’altres, han seguit la mateixa tònica: una noia fent cara d’angelet i amb una rosa a la mà se t’arrapa (en algun moment donat, la humanitat va descobrir que les dones tenen més capacitat de vendre que l’home) i deixa anar frases persuasives com “vinga, si us plau, compra una rosa per la teva xicota!” (com saben si tens o no tens xicota?) o “tu tens cara de voler comprar una rosa...” (aquesta em va preocupar: algú m’havia enganxat un adhesiu o feia mala cara, aquell matí?, quina és la cara de voler comprar una rosa?).
Un cop arribat a la plaça d’Octavià, havent esquivat prèviament la munió de nois i noies venedors d’unes roses que baixen de preu a mesura que passa el dia, el santcugatenc es troba amb les parades de llibres. Com ja s’ha dit abans, unes són professionals, amb toldo, força grans i amb tot tipus de llibres, i les altres són més modestes, amateurs, a l’intempèrie i amb una selecció més acurada d’obres. Malgrat tot, un podia trobar-se amb algunes sorpreses inesperades en algunes parades, com a la de CiU, on s’hi venia un llibre anomenat La història dels sindicats (¿?) als Països Catalans (¿?), fet que podia portar a dubtes, com els referents al sindicalisme o la concepció de Països Catalans per part de la federació nacionalista.
La plaça d’Octavià, al costat del Monestir, és força gran i té la sort que tots els carrers del seu voltant són de vianants, el que permet una tranquil·litat només possible amb l’absència total de cotxes. Així mateix, la plaça no té monuments ni grans obres i és, més aviat, una modesta, tot i que elegant, esplanada de formigó amb alguns bancs i arbres. És per això que les parades del cap de setmana poden organitzar per elles mateixos el circuit que els visitants havien de realitzar. En termes generals, els punts de venta de les llibreries s’agrupen a una zona, així com fan les associacions i entitats entre si. Normalment, les primeres tenen més afluència de visitants que les segones i acostuma a haver-hi una o dues capes de persones envoltant les taules plenes de llibres d’aquestes parades.
Enguany, gràcies al bon temps i la coincidència amb el cap de setmana, s’han acostat força més santcugatencs que anys anteriors. Segons comenta en Bernat, a la paradeta de la CAL, cap al migdia se’ls estaven a punt d’acabar les roses i n’havien d’anar a comprar més, fet que no els havia succeït “mai”. Precisament, al costat d’aquesta, hi havia una paradeta d’una famosa floristeria on s’han realitzat vertaderes obres d’art amb roses, tot i que el preu de venta no era tan popular com a d’altres punts. Al mig de la plaça, un programa especial de Ràdio Sant Cugat que s’ha pogut escoltar des d’uns amplificadors, explicava el minut a minut del que dóna de si la Diada de Sant Jordi. I, per altra banda, els llibreters s’han mostrat satisfets per les ventes, “sobretot, comparat amb l’any passat, quan va ploure” i han destacat com a llibres més venuts La velocitat de la llum, de Javier Cercas, el Quixot o les novel·les de Dan Brown. Algunes associacions, com les JERC, han presentat una estratègia de màrqueting, si més no, curiosa: per la compra d’una rosa, un preservatiu de regal. Foment del sexe segur o, simplement, foment del sexe? L’etern debat. Tot i que, què té a veure això amb el Sant Jordi?
Així mateix, en altres punts de Sant Cugat també s’han desenvolupat altres activitats, en motiu del dia clau de l’Any del Llibre i la Lectura, com una lectura popular del Quixot, una auca de Sant Jordi, un taller de punts de llibre, una ballada de sardanes o la pujada de castells, entre altres.

Notícia d'última hora: Escissió al Tripiartit

2005-05-10T02:10:00.000-07:00

Després d'una reunió d'urgència, s'ha creat una escissió en el si del Tripiartit!

Per una banda, hi ha el sector continuista, el que s'ha escindit, i que manté el nom de Tripiartit (els tres membres fundadors, Ràtzinger Z i Albert Pintat); i, per l'altra, un paio que se'ns va afiliar abans-d'ahir i que no queia bé a ningú de la coalició (massa poc freak). El seu partit s'anomenarà Tripiartit IIa Assamblea.

Per evitar haver de fer jugades com aquesta en casos semblants, el sector continuista ha decidit realitzar una reforma dels Estatuts de la coalició, per tal d'incorporar la reserva del dret d'admissió al Tripiartit.

Aquest web, d'ara en endavant, evitarà informar sobre Tripiartit IIa Assamblea i es posiciona a favor del sector continuista.

Els sectors més revolucionaris i d'esquerres de la coalició s'han mostrat satisfets amb l'escissió: "Ens sentíem incòmodes en un partit que no patia escissions", a declarat una font d'aquest sector.

Seguirem informant. Salut i força al canut!

Primera Junta

2005-05-03T02:05:00.000-07:00

Seguint els paràmetres d'actualitat que caracteritzen el periodisme, vet-ho aquí la crònica de la primera Junta de la Facultat de Comunicació, una setmana més tard de quan va passar.

Aquesta crònica és possible pel fet que vam aconseguir una absència justificada d'un membre electe de la Junta i, així, un membre del Tripiartit (jo) va poder exercir de suplent. La nostra bruta artimanya va reeixir en el moment que vam trucar cinc minuts abans de la Junta al juntari en qüestió per avisar-li que havien ingressat la seva mare a l'hospital. El resultat no va ser l'esperat, ja que el pobre xaval era orfe i, en comptes de córrer ràpidament cap a l'hospital per visitar la seva suposada mare, es va tancar al lavabo a plorar les seves penes recordant la solitud manifesta en la que es trobava. Nosaltres vam aprofitar-ho per robar-li la cartera (s'havia deixat la jaqueta al bar, lloc on es trobava en el moment de rebre la trucada) i vam enviar un representant del Tripiartit (jo) a suplir-lo a la Junta.

La nostra concepció de la Junta no fou exactement la que esperàvem, ho vam veure poc després d'entrar a la sala on s'havia de realitzar la reunió, en veure que no hi havia homes i dones fornits i calents al terra demanant sexe en quantitats industrials (primera hòstia de la tarda: a les Juntes no s'hi fan orgies); tampoc hi vam poder veure pinyates penjades a les parets (segona hòstia: a les Juntes no hi ha gominoles gratuïtes); malauradament, tampoc vam poder divisar bitllets repartits pel terra exclamant a crits ser recollits de forma coherent i responsable, fruit de desviacions a l'hora d'adjudicar obres (tercera hòstia: ni la Junta ni la Facultat estan dirigides per convergents); i tampoc vam poder veure la Carmen de Mairena en zel esperant besar amb llengua a tots els juntaris de la Facultat (primera i única alegria de la Junta).

És a dir, que els juntaris van estar quatre hores i mitja debatint temes tan banals com els horaris i dies lectius i d'exàmens o el Pla de Bolonya. A causa de la commoció, el xoc i el desengany patits (tot a la vegada) no vam proposar cap de les mesures que havíem promés durant la campanya (veure primer post del blog "Eleccions a Junta"), però això ja no tornarà a passar a la propera Junta. En ella, directament, no hi assistirem (que n'aprenguin!)...

Vinga, maleïts electors que gairebé ens fiqueu en aquest infern anomenat Junta, salut i força al canut!

ATENCIÓ: EXERCICI DE CLASSE (perfil de Dardo Gómez)

2005-05-02T06:05:00.000-07:00

Perfil de Dardo Gómez

Quan se li demana pel seu currículum, Dardo Gómez és clar: “Sóc periodista, mai he treballat de res més”. Amb això vol dir que ha estat col·laborador, redactor a la peça, director de publicacions i periodista especialitzat. Actualment, treballa a una revista sobre la impressió digital i documental anomenada “Repropress”, el tema de la qual, segons afirma, li interessa a ell i “a quatre persones més”. A més, ha escrit alguns llibres que qualifica de “banals”: una biografia de Superman (malgrat que no li agradin els còmics), un llibre sobre teatre experimental, un altre sobre el fenomen travesti... Ara escriurà un assaig sobre publicacions d’empresa i premsa institucional, un tema sobre el qual dóna classes a la universitat.

Actualment, lluita pels drets dels periodistes, un tema que sempre li ha inquietat. Aquesta tasca la realitza com a president del Sindicat de Periodistes de Catalunya, entitat de la qual participà en el procés fundacional, i com a secretari d’organització de la Federación de Sindicatos de Periodistas, càrrecs que ostenta des del 2001. Des d’aquests, està impulsant diversos projectes, el més important dels quals l’Estatut del periodista, per tal de garantir els drets dels treballadors de la professió i de la ciutadania en general, i és que Dardo Gómez considera el periodisme com un servei públic, ja que ha d’oferir informació, un dret constitucional de la societat.

El periodista va néixer el 1937 a Buenos Aires i fa 29 anys que viu a Barcelona. En principi, ell volia estudiar arts gràfiques, però decidí treballar de periodista, pensant que en aquesta professió “no es treballava”. Tanmateix, l’ofici li agradà i ja porta 40 anys en ell i amb tanta il·lusió i fascinació que els seus fills i les seves nebodes han decidit seguir els seus passos i els de la seva dona, també periodista.

ATENCIÓ: EXERCICI DE CLASSE (entrevista directa a Dardo Gómez)

2005-05-02T06:01:00.000-07:00

Dardo Gómez, president del Sindicat de Periodistes de Catalunya:

“El principal damnificat per la precarietat dels periodistes és el ciutadà”

Per què els inicis d’un periodista són més difícils que els d’altres professionals?
Això és degut a l’atractiu de la professió: actualment, hi ha 33.000 estudiants de periodisme a Espanya i 700 o 800 llicenciats l’any, una quantitat difícilment absorbible pel mercat, quan aquest es regeix per la llei de l’oferta i la demanda. A més, els estudiants de periodisme tenen una mala iniciació professional, abans de ser treballadors; és a dir, que el regim de pràctiques ja els indueix a que la precarietat sigui una forma de treballar. Això és degut a que a la universitat no fan pràctiques, sinó que treballen de franc. A més, en general, els estudiants surten amb una escassa informació laboral i sense conèixer els seus drets laborals.

Com repercuteix això en la seva feina?
Molts nous periodistes creuen que, per començar a treballar, han d’acceptar qualsevol feina que se’ls presenti, que començant des de baix podran arribar amunt, però no és així. Si un accepta treballar per un preu miserable o en condicions que no el beneficien professionalment, aquest no aprèn a treballar i, a més, baixa la seva pròpia apreciació del que fa. Quan a un estudiant el fan anar a cobrir 10 rodes de premsa en un matí, aquest no pot preguntar res, perquè no s’ho ha pogut preparar. Això és acceptar el que es diu a la roda de premsa i el treball del periodista és elaborar una informació, no repetir el que diu un senyor o senyora. Acceptant aquestes condicions de feina, potser d’aquí a 10 anys no facin falta periodistes.
Els sous dels periodistes són més baixos que els d’altres professions?
No és que siguin més baixos, però és que tampoc es pot comparar el periodisme amb qualsevol cosa, ja que aquest és un treball que, a més d’una feina, imposa uns deures. Actualment, estem lluitant per aconseguir un Estatut del periodista, doncs Espanya és un dels pocs països on no n’hi ha. A Itàlia el tenen des de fa 36 anys, a França des de fa 46, a Argentina des de fa 44... L’Estatut ha de marcar els drets i els deures del periodista i ha de regular el dret a la informació dels ciutadans. Aquesta és la diferència amb altres professions: treballem amb informació i aquesta és un dret constitucional per a la gent. Tenim dret a rebre informació veraç i completa. Els periodistes tenim llibertat d’informar i l’obligació d’informar perquè això és un dret del ciutadà i nosaltres som treballadors obligats a un servei públic. Això no agrada a PRISA i a altres empreses periodístiques. Si a Itàlia no hi hagués hagut un Estatut del periodista, Berlusconi hauria arrasat a les darreres eleccions regionals, ja que controla gairebé tots els mitjans de comunicació, però ara té frens. El principal damnificat per la precarietat dels periodistes és el ciutadà, que no té la possibilitat de rebre una informació de qualitat.
Aleshores, la manipulació als mitjans és habitual?
Sí, però no és orquestrada, sinó consentida. Periodistes i empreses creuen que la informació és de la seva propietat. Un periodista rep pressions de tot arreu, des del Barça fins dels comerciants de la Rambla. Tothom es pensa que la informació és una propietat privada. A ningú se li ocorre pensar que, davant un dret com el de la sanitat, un metge faci amb el malalt el que li doni la gana. El dret a l’educació també està garantit i se suposa que en una botiga no et poden vendre carn podrida. Llavors, perquè ningú se n’adona que les empreses periodístiques donen informació podrida? En una redacció integrada en un 30% de becaris, un 30% de treballadors sense contracte i un 20% en situació precària, quina capacitat tenim per pressionar per una informació veraç? Com a molt, disposem del comitè professional a algunes empreses, integrat per periodistes que vetllen per mantenir la línia editorial del mitjà i per fer respectar el codi deontològic. Malgrat tot, això és una cosa encara molt recent i poc implantada. El que realment cal és l’Estatut del periodista, que regula les seves relacions de treball.
Quan creieu que disposareu d’ell?
Pot ser que a finals d’any s’aprovi. El 22 de novembre del 2004 va entrar a tràmit i ara s’ha d’aprovar pel Congrés dels Diputats. Evidentment, té l’oposició de les empreses espanyoles, ja que no tenen tradició quant a drets del periodista. Cal reconèixer que, arran del canvi de govern, hi ha hagut un canvi de sensibilitat pel que fa al nostre problema, però és que abans havíem arribat a un nivell d’intolerància tan gran que ja havíem tocat fons.
En què es traduïa aquesta actitud?
La manipulació de la informació era bastant important. Que TVE hagués estat multada per mentir i que el cap d’informatius continués al seu càrrec és ridícul. Que després de l’11 de març tots els mitjans de l’estat informessin en base al que es deia des dels ministeris, mentre el que passava ho sabíem tots, mitjançant els corresponsals, és bastant penós. Els periodistes ens sentíem impotents. A l’actual govern se li ha de reconèixer la intenció de voler canviar les coses i el projecte d’Estatut del periodista que s’està tramitant recull, més o menys, les nostres reivindicacions.
A Catalunya com és la situació del periodista, respecte a la resta de l’Estat?
Ens trobem en una mena d’oasi, comparat amb altres llocs. A Madrid, hi ha una forta politització dels mitjans i gairebé hi ha barricades entre “El Mundo”, el “ABC” i “El País”; a la Rioja, tots els mitjans estan controlats per empresaris de la immobiliària; i a Marbella són les màfies les que gestionen la informació. A més, Catalunya és l’únic lloc de l’estat on lluitem per acabar amb els blocs electorals. Malgrat tot, no ens salvem de la manca d’independència, ja que tothom vol “fotre cullerada” als mitjans, com succeí en el cas del Carmel o amb les ràdios locals, molt comunes a Catalunya, malgrat que la majoria són controlades pels Ajuntaments. A més, les condicions laborals i la manca de temps per preparar una notícia o reportatge també hi són.
Per evitar això darrer, caldria més periodistes per mitjà; però, els mitjans ja tenen prou beneficis com per realitzar aquesta inversió?
Sí, i tant! Als anys ’80, tots els mitjans disposaven d’edificis de diverses plantes i amb 170 treballadors que transcrivien el que havien redactat els periodistes, per enviar-ho a impressió. Actualment, amb la informàtica, tots aquests treballadors ja no són necessaris, l’espai usat és molt més reduït, els costos han baixat i reben set cops més diners en publicitat. Els diners no són el problema i, en canvi actualment, a causa de les condicions de treball, ja no es poden diferenciar els diaris dels diaris de successos, ja que tots són com els darrers. Als periòdics no s’expliquen notícies, sinó successos.
En aquest context, quina és la feina del sindicat de periodistes?
El Sindicat té dues feines: la primera és informar dels drets i els deures que comporta la professió i la segona és defensar els drets laborals i professionals del periodista. Aquests dos drets són inseparables, ja que nosaltres lluitem per una feina digna i pel dret a informar veraçment. Cal remarcar que, fins l’aparició dels sindicats de periodistes, gairebé no hi havia indemnitzacions i, actualment, amb els advocats especialitzats de què disposem, guanyem gairebé tots els casos que denunciem, ja que les empreses vulneren constantment la llei.

ATENCIÓ: EXERCICI DE CLASSE (entrevista indirecta a Dardo Gómez)

2005-05-02T05:58:00.000-07:00

Dardo Gómez, president del Sindicat de Periodistes de Catalunya:

“El principal damnificat per la precarietat dels periodistes és el ciutadà”

L’Estat espanyol és dels estats europeus on la precarietat laboral dels periodistes és més accentuada. Això és degut, entre altres coses, al fet que no disposen d’un Estatut propi per tal de garantir els drets dels professionals del periodisme, a diferència de la majoria dels altres estats europeus, un greuge que podria finalitzar aviat; però no només és això, sinó que és una confluència de diferents fets, tal com explica Dardo Gómez, president del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i secretari d’organització de la Federación de Sindicatos de Periodistas (FeSP).

Segons Dardo, la precarietat en el periodisme ja comença a la carrera: “Els estudiants de periodisme, a la universitat, no fan pràctiques, treballen de franc i això ja els indueix a que la precarietat sigui una forma de treballar –i afegeix-: A més, en general, acaben la carrera amb una escassa informació laboral i desconeixent els seus drets”. Malgrat tot, Dardo explica que “actualment, hi ha 33.000 estudiants de periodisme a Espanya i, cada any, se’n llicencien uns 700 o 800, una quantitat difícilment assumible pel mercat, que es basa en la llei de l’oferta i la demanda” i això “encara fa més difícils els inicis”, perquè hi ha excedents de professionals. Aquest fet, pel sindicalista, “crea la sensació que, per començar a treballar, s’ha d’acceptar qualsevol cosa, per tal d’anar pujant en la professió, però això no acostuma a succeir” i el resultat és que “no s’aprèn a treballar i baixa l’apreciació del que un fa”.

Un cop al seu lloc de treball, el problema més important amb el que es troba un periodista no és el sou, sinó la precarietat laboral, ja que, segons Dardo Gómez, el periodisme no és una professió qualsevol: “Nosaltres treballem amb informació, que és un dret constitucional i, per tant, oferim un servei públic”. El president del SPC afirma que els periodistes tenen “l’obligació d’oferir informació, perquè aquesta és propietat del ciutadà” i això és el que “diferencia aquesta professió de les altres”. Malgrat tot, els periodistes es troben amb força impediments per tal d’oferir una informació veraç i, segons el sindicalista, “el principal damnificat per la precarietat dels periodistes és el ciutadà, que no té la possibilitat de rebre una informació de qualitat”. Per una banda, en Dardo afirma que els professionals “han de redactar una gran quantitat de notícies al dia, fet que impedeix el correcte procés d’elaborar la informació i contrastar les fonts”, i això fa que un diari estigui “ple de successos, no de notícies”. Una possible solució per resoldre-ho seria contractar més periodistes per mitjà, una acció que, si no es duu a terme “no és per manca de diners”, ja que, segons el president del Sindicat, “actualment, els mitjans tenen menys despeses i més ingressos que als anys ‘80”. Per altra banda, Dardo Gómez comenta que les pressions a que són subjectes és un dels altres grans problemes de la professió: “Rebem pressions des del Barça fins dels comerciants de les Rambles; però aquestes no són orquestrades, sinó consentides, ja que creuen que la informació és una propietat privada, no un bé públic”. A més, els polítics també volen “fotre-hi cullerada (sic)”, tal com recorda el sindicalista que ha passat en diferents situacions: “En el cas del Carmel o a les ràdios locals, moltes d’elles controlades per Ajuntaments”, però quan la situació fou més greu va ser en l’etapa del PP, quan “es tocà fons” arran de diferents episodis, “com el de l’11-M o quan TVE fou multada per mentir i el cap d’informatius continuà en el seu càrrec”. Un altre exemple de pressió política són els blocs electorals, que segons Dardo Gómez significa que “els polítics no confien en la capacitat professional dels periodistes” i és una “burrada inadmissible (sic)” que pot donar situacions com una que explica el president del SPC: “En unes eleccions per la Generalitat, TV3 va estar tres minuts en una plaça buida on plovia i s’havia anul·lat l’acte de CiU, tan sols per cobrir el temps que la coalició tenia assignat”. Nogensmenys, Dardo denuncia els passos que s’estan realitzant per equiparar informació i entreteniment: “Per què abans de veure el Temps hem de presenciar un terratrèmol o un incendi en algun lloc de la Terra?”, es pregunta en Dardo, que afegeix, arran dels col·leccionables oferts per la premsa: “Cada cop manen més els directors de màrqueting que els de la professió”.

Malgrat tot, la reivindicació més immediata dels periodistes és l’obtenció de l’Estatut del periodista que, en paraules del sindicalista, “ha de regular els drets i deures del periodista i el dret a la informació del ciutadà”, així com les “relacions de treball del periodista”. Una de les mancances del marc actual, segons el president del SPC és que “llibertat de premsa no és llibertat del periodista per informar veraçment, sinó de l’empresa per treure diaris o butlletins electrònics, que no té res a veure amb independència del periòdic, ja que el periodista no té armes per denunciar l’empresa quan aquesta està mentint i, com a molt, pot fer objecció de consciència”. L’Estat espanyol és un dels pocs d’Europa que no té Estatut del periodista, ja que “Itàlia el té des de fa 30 anys, França, des de fa 46, Argentina, des de fa 40...”, recorda Dardo Gómez. El 22 de novembre passat entrà a tràmit el projecte d’Estatut i pot ser que sigui aprovat “a finals d’any”. Aquest projecte, segons afirma en Dardo, recull “més o menys” les seves reivindicacions “pel que fa a les televisions, mitjans informatius entesos com a servei públic, contra allò liberal...”. Així doncs, el president del Sindicat reconeix que, “amb el canvi de govern a la Moncloa, hi ha hagut canvis i el nou govern s’ha compromès a realitzar-ne més”. El sindicalista exemplifica la importància de l’Estatut del periodista: “Si a Itàlia no hi hagués hagut un Estatut del periodista, Berlusconi hauria arrasat a les darreres eleccions regionals, ja que controla gairebé tots els mitjans de comunicació, però ara té frens”.

En aquest context, Dardo Gómez reivindica el paper del Sindicat de Periodistes, la feina del qual és “informar dels drets i deures que comporta la professió” i “defensar els drets laborals i professionals del periodista”. El president del Sindicat posa especial èmfasi en aquest doble dret, que, segons afirma, és “indivisible”: “Nosaltres lluitem per una feina digna i pel dret a informar veraçment”. Dardo Gómez recorda que, abans de l’aparició dels sindicats de periodistes. “gairebé no hi havia indemnitzacions” en els casos d’acomiadaments improcedents o per abús o apropiació de la feina, però, ara, amb els advocats especialitzats de què disposen, guanyen “gairebé tots els casos, ja que les empreses vulneren constantment la llei”. Amb l’Estatut del periodista, el sindicalista creu que els drets del periodista encara seran més clars i confia poder integrar a tots els col·laboradors sense contracte a les negociacions per les millores de les condicions laborals: “Aquesta és una plantilla no reconeguda, que no s’ha integrat en l’estructura de l’empresa ni en els seus horaris, però que treballa sota la seva direcció”. Aquests col·laboradors, segons Dardo, “realitzen el 80 o 90% d’algunes revistes, com el “Hola” o el “Lecturas”, i cobren preus miserables per reportatge”.

Tanmateix, el president del SPC ens reconforta dient que Catalunya, comparat amb la resta de l’estat, és “un petit oasi” i explica: “A Madrid, els mitjans estan molt polititzats i hi ha barricades; a la Rioja tots estan controlats per empresaris de la immobiliària; i a Marbella són propietat de les màfies”.

Andorra ja és nostre!

2005-04-29T11:43:00.000-07:00

Diumenge passat van tenir lloc les eleccions andorranes i, com no podia ser d'una altra manera, el candidat pel qual apostava el Tripiartit es va erigir coma vencedor, fregant la majoria absoluta!

La nostra proposta era el Partit Liberal Andorrà (PLA), liderat per Albert Pintat i que ja havia governat Andorra l'anterior legislatura, i aquest cop ha aconseguit 14 dels 28 representants a la Càmara Andorrana. Cal destacar el mèrit d'un partit per guanyar a Andorra dient-se PLA, que és com si a Madrid guanyés un que es digués MAR o com si als Estats Units guanyés el PAU. Malgrat tot, ja s'ha demostrat que el tema de les sigles no influeix gaire a l'hora de votar, perquè els bascos, essent com són, en comptes de votar al PNB (Pene Bé) haurien de votar al PNPM (Pene de Puta Mare).

Malgrat tot, potser hauríem d'aconseguir que el nostre lobbie internacional faci guanyar algun partit de centre o d'esquerres, que amb les victòries del Ràtzinger Z i del Partit Liberal Andorrà els sectors progressistes ja comencen a pressionar...

Vinga, pòtols amb els comptes als bancs andorrans, salut i força al canut!

Dient-se, com es diu, Albert Pintat, la broma era inevitable...

ATENCIÓ: EXERCICI DE CLASSE (Comentar Vilaweb)

2005-04-26T05:32:00.000-07:00

Aquest post també està escrit especialment i amb un profund respecte i admiració pel gran José María Perceval Verde, qui em puntua el blog en particular i l'assignatura en general.

Vilaweb (www.vilaweb.com) és un distribuïdor de notícies molt complert, amb una especial sensibilitat cap a l'entorn municipal dels pobles de Catalunya i les ciutats més importants de la resta de Països Catalans; tot i que també hi trobem notícies de caire més general, de tot el país, l'estat o el món, amb prevalència de les de contingut polític.

De Vilaweb cal destacar la forma de publicar les notícies: es caracteritza per sintetitzar molt els fets i, a més, proporcionar vincles que redireccionen a webs on es pot cercar una informació més completa de la notícia. Aquesta és una fórmula que, segons el meu parer, hauria de ser a la que tendissin els diaris genèrics en línia. Malgrat tot, també ofereixen articles d'opinió i reportatges més complets, però sempre presentant més links per obtenir més informació del fet explciat.

Així mateix, Vilaweb manté vincles amb l'editorial que comercialitza El Punt, El 9 i Presència, entre altres, la Coordinadora de Mitjans SA (n'allotja algunes webs i ofereix les seves notícies); també amb l'agència de notícies American Press (li permet presentar, amb gran rapidesa, els darrers fets ocorreguts); i, en alguns aspectes, amb l'Avui, com, per exemple, en la gestió de l'enquesta de la plana, que es pot votar des de Vilaweb o des de l'Avui i els seus resultats apareixen en ambdós mitjans.

Així mateix, la línia editorial del portal és força catalanista i d'esquerres, però això es nota més en la selecció de les notícies i els anunciants que en el tractament de les primeres.

Així doncs, Vilaweb és un proveïdor de notícies molt complet, amè i àgil, idoni per estar informat i aconseguir vincles cap a altres webs per tal d'aprofundir en el tema desitjat.

ATENCIÓ: EXERCICI DE CLASSE (comentar blog)

2005-04-25T05:10:00.000-07:00

És a dir, que no cal llegir-lo si no s'és en José María Perceval Verde, persona a qui admiro, respecto, idolatro i, sobretot, em puntua les intervencions.

Tot navegant per la xarxa, m'he trobat amb un blog titulat "El Viajero Invisible" (http://viajeroinvisible.blogspot.com/). Aquesta és una vitàcora literària, amb poemes i escrits fornits de lletres i recursos lingüístics i estilístics. No jutjaré si són bons o no (segons diu el seu pare en un comentari, sí que ho són), però el que és innegable és que hi ha escrits que són MOLT llargs. Sacob Nielsen s'estiraria els cabells si llegís algunes intervencions: aquestes trenquen del tot la norma que l'ús de l'scroll hauria de ser innecessari a l'hora de llegir un escrit. Línies, línies i més línies d'un rococó carregat inunden el blog. Molt maco si està dirigit a internautes massoques de literatura i amb ganes de quedar-se amb els ulls més vermells que després d'una dutxa de clor. Sé perfectament que jo tampoc inserto posts gaire curts, però jo no sóc ningú per criticar-me, doncs això és feina dels altres. Almenys, aquesta pràctica consistia en fer una crítica d'un altre blog, no del propi (excusa de mal pagador?, doncs ja pot ser!).

Els blogs haurien de contenir notícies o comentaris breus, per poder-se llegir de forma amena i retallada (ara un tros, després un altre...). Precisament per això, els llibres en línia, tot i ser gratuïts, no tenen l'èxit que podrien: no és còmode llegir molta estona seguida davant una pantalla; i, consegüentment, la gent prefereix pagar i comprar-se un llibre que no pas fer una lectura directa i gratuïta per internet. No és d'estranyar, doncs, que al blog abans citat, hi hagi més comentaris en les intervencions curtes de l'autor, perquè més gent se les llegeix. Els grans trets generals que haurien de regir l'estil d'escriptura als blogs hauria de ser l'amenitat (qualitat d'amena?) i l'agilitat. Les complicacions innecessàries i les llargades excessives fan mal a la vista. Com a mínim, en cas de fer un escrit massa llarg, s'haurien d'assenyalar les parts més importants d'aquest (amb un altre color, lletra més grossa...) per tenir referents i una major bellesa visual (això sí que ho faig, veus?).

Així, doncs, aquí ho deixo, intentant aplicar, d'ara en endavant, tot això explicat!

Adéu siau, gran guru dels gèneres informatius i narratius en premsa, José María.

Sí, sí, sí, entrem a la Francofonia!

2005-04-22T05:02:00.000-07:00

Des del Tripiartit estem superant-nos, cada dia més!

El que ara revelaré és un secret, però com que aquest blog no el llegeix ningú, no passa res: nosaltres escrivim les declaracions que ha de llegir el Molt Honorable Pasqual Maragall. Allò del 3%, del "souflé", de la vaselina, del federalisme del PSC i que havia deixat definitivament la beguda, ho vam escriure nosaltres!! I perquè creieu que al govern actual li diuen el Tripartit? Perquè té tres partits? No, home, no! Perquè es van copiar el nostre nom, però variant-lo una miqueta, perquè no es notés tant...

El que passa és que tampoc costa gaire controlar el nostre amic, el "Pasquis Pastis" (així li diem els colegues), simplement li hem promés que organitzaríem unes Olimpíades a la Facultat de Comunicació de la UAB (usant, com a centres auxiliars, els camps del saf), pel 2016, i que li deixaríem fer-se fotos amb els reis quan vinguessin. Llavors, vam guanyar-nos la seva confiança i, des d'aleshores, ens deixa escriure-li els discursos. Ens encanta veure la cara que fot l'Iceta o el Montilla quan, l'endemà de sortir a la tele, han de sortir a corregir-lo, hahaha!

Els altres líders polítics catalans també són objecte de la nostra imaginació, però no cauen tan ràpidament a les trampes. Malgrat tot, hem aconseguit organitzar-li al Carod un bonic viatge a Perpinyà, a principis d'any, i hem presentat una querella ben formosa de part d'en Mas, contra en Maragall, que després va haver de retirar inventant-se excuses originalíssimes.

És que som uns catxondos!

Malgrat tot, el tema d'entrar a la Francofonia no era broma, sinó una concessió als nostres sectors més conservadors. Sí, sí, ja sabem que els conservadors odien França, però és que no ens referiem al famós estat jacobí del nord, sinó que la proposta era entrar a la "Franco ponía", però el carallot del Maragall va llegir-ho malament. La "Franco ponía", per aquells que no ho sàpiguen, és un conjunt d'escoles de caire més aviat falangista - feixista - franquista, que inculquen la ideologia unitària a la quitxalla, des de ben petitons. Ve a ser com una mena de escola "La Bressola" de la Catalunya Nord, però totalment al revés. Malgrat tot, els colegis de la línia "Franco ponía" tenen poca implantació a Catalunya i la nostra idea era donar-los-hi un cop de mà per ajudar-los a introduir-se al país. Quina llàstima que en Pasquis ho llegís malament! Si hagués llegit "Franco ponía" en comptes de "Francofonia" no hagués passat res i ens haguéssim estalviat tot aquest merder, a part de tenir controlats els nostres sectors més reaccionaris...

Per qui vulgui saber més sobre aquesta línia educativa, heu de saber algunes de les pràctiques que duen a terme: la professora se saluda "Hail Lehrerin!" (amb el braç dret alçat), totes les classes són en "cristiano" i per a "cristianos", s'organitzen campionats, a l'hora d'educació física, de pegar al negre (guanya qui aconsegueix fer-li saltar més dents amb un bat de beisbol; i la mitja ve a ser de 7 dents per cop al curs P-4), classes pràctiques de crema de senyeres, classes de metrosexualitat (t'ensenyen a rapar-te el cap amb maquineta i a fotre cara de mala llet constantment encara que t'acabi e tocar la loteria) i, finalment, classes de sexualitat (un curs sencer per explicar perquè la forma de sexe més agradable per la dona és la violació i perquè quan diuen que "no" és que "sí" i quan diuen "sí" és "sí" i quan diuen "no ho sé" és "sí" i quan diuen "para, mamón, em fas mal i no en tinc ganes" diuen "més fort, sisplau!" i altres).

Bé, seguirem intentant-ho, a veure si el proper cop... Potser, finalment, colem això al discurs del Piqué, però aquest seria "recurso fácil" (impossible que falli) i a nosaltres ens agrada menjar-nos el tarro.

Vinga, colla de freaks i enemics de la pàtria única, salut i força al canut!

El Nou Papa formava part del Tripiartit!

2005-04-20T03:37:00.000-07:00

Notícia bomba: ningú no ho sabia, però Ràtzinger Z, el nou Papa, pertanyia a una llista encoberta del Tripiartit per controlar la comunitat religiosa catòlica. El ja ex-cardenal havia estat fitxat per la nostra coalició a finals de la setmana passada i els tres membres fundadors del partit ens vam encarregar de la seva exitosa campanya.

Entre les accions destacades, nosaltres vam organitzar la penjada de cartells (on hi sortia en Ràtzinger Z amb boina, bufanda, ulleres fosques i una pistola de balins), li vam redactar les promeses electorals (la primera cció que duran a terme serà canviar tots els arbres i arbusts del voltant de la Capella Sixtina per plantes de maria), vam preparar-li el ball amb el Carlinhos Brown que tingué lloc al centre del Vaticà (el Clos, evidentment, s'hi apuntà), li vam aconseguir una audiència privada amb Deu Nostru Sinyor (que li transmeté la necessitat de renovar la secció X del videoclub celestial) i vam destapar els draps bruts dels altres candiats (Actimels robats al supermercat, xocolates acceptades a desconeguts, converses amb ETA a Perpinyà, pel·lícules tornades sense rebobinar al videoclub...).

Aquesta és una primera acció, per aconseguir anar copant els llocs de poder del món mundial: primer era el Vaticà; aquesta cap de setmana, el Principat d'Andorra (hi ha eleccions); després, la secretaria de Xorrades Variades de l'Ajuntament de Sant Hipòlit; més endavant, la sots-direcció del diari New Porc Times (especialitzat en aspectes porcins); i, així, anar copant llocs de poder, fins aconseguir, finalment... entrar a la Junta de la Facultat de Comunicació! Hahahahaha! "Tiembla, mundo fecundo, el Tripiartito ya está aquí!" (quan em surt la mala llet, parlo castellà)

Apa, pobres, mortals, salut i força al canut!

Gran èxit de la coalició Tripiartit

2005-04-18T04:58:00.000-07:00

Som la polla!

Ahir, com suposo que no sabreu, van ser les eleccions a Euskadi. Sé que ni tan sols ho recordáveu, ja que estàveu pendents dels resultats de les eleccions a membres de la Junta de la Facultat. Després de tantes nits sense dormir, ja us podem confirmar els resultats d'aquests comicis: no ens hem menjat un rosco!

Gran èxit de la coalició estudiantil, sense precedents! La llicenciatura de periodisme tenia reservats 12 membres a la Junta i s'havien presentat 17 candidats; és a dir, que s'havien de quedar al carrer 5 candidats. Doncs bé, la coalició del Tripiartit ha aconseguit copar 3 d'aquests 5 llocs de prestigi, un 60% del total. En altres paraules: ostentem la majoria absoluta de l'oposició extraparlamentària! Som uns putus cracks!

Ara mateix, estem negociant amb el Partit Comunista de les Terres Periodístiques una aliança per tal de ser el braç armat d'aquesta organització, que sí ha aconseguit entrar a la Junta. Si fos així, ens passaríem a dir TETA (Toy Estresao de Tanto Ablar).

Ja us informarem de com evolucionen les negociacions. L'alternativa, seria assassinar a cinc membres de la Junta, ja que, actualment, ostentem el càrrec de membres suplents d'aquesta.

En fi, que pensem gestionar amb la seriositat que ens caracteritza la confiança que els electors han dipositat en nosaltres. No us defraudarem! De moment, volem presentar a la comissió de membres suplents de la Junta (recordem que controlem un 60 % d'aquesta) el nostre Estatut Sorrinanista, el Pla Minibar-Etxe, encara en fase de redacció.

Vinga, salut i força al canut!

Eleccions a Junta

2005-04-15T03:07:00.000-07:00

Ei, companys!

Ahir van ser les eleccions a la Junta de la Facultat de Periodisme de la UAB. La candidatura a la qual pertany l'editor d'aquest blog, el Tripiartit, va congregar tres persones que no tenien ni punyetera idea de què és la Junta i, com seria d'esperar, suposo no vam treure cap representant, en espera de la publicació dels resultats.

Les nostres propostes, agosarades, anaven des de canviar els arbusts del voltant de la facultat per plantes de maria, usar les aules buides com a meublés gratuïts i d'ús múltiple, realitzar totes les classes en aranès (per evitar conflictes lingüístics català - castellà), il·legalitzar candidatures de cara a les properes eleccions, per poder sortir nosaltres IMPEPINABLEMENT i mantenir-nos al càrrec fins la nostra jubilació (cobrant comissions de molt més del 3%) i moltes altres accions sempre pensant en el bé dels futurs periodistes.

Quan sapiguem els resultats, ja us avisarem; però, en el cas que algú de nosaltres hagi entrat a la Junta, ja cal que tremolin. QUE N'APRENGUIN!

Apa, que vagi bé, salut i força al canut!